Autobiografia d´un rellotge

No has estimat mai un objecte, com si d´un ésser viu es tractàs? Has pensat mai que un objecte té vida i t´apassionaria conèixer la seva visió del món? Conta la seva història des del naixement.

Autobiografia d´un rellotge
Em dic Ice Watch 224. A cada un de nosaltres ens posen un nom de naixement. Els meus creadors diuen que és el número d´Ice Watch que han creat. Però, per allà he sentit que no som els únics, que hi ha més com nosaltres pel món. Conec alguns, com Casio 355 i Calypso 456. Els tres som de la raça digital. Érem companys de taula. Cada nit ens ajuntàvem fins que al matí tornàvem a treballar. Cada un de nosaltres pertanyíem a un propietari. Ens condideràvem germans, ja que els nostres amos eren família i vivien a la mateixa casa. L´amo d’en Casio 355 era la mare; el de Calypso 456 era el pare; i el meu, en Charles, el fill. Els dos ens portam molt bé, també amb els seus amics.

Bé, encara no us he explicat com vaig néixer. Doncs vaig néixer a Bèlgica. En teoria em van crear. Vaig ser el número 224 en la llista de rellotges Ice Watch, per això em dic Ice Watch 224. Em van crear amb els meus germans.

Tots tenim un color: rosa, blanc o negre. Jo sóc negre. A la meva cara posseeixo la meva marca de naixement. És gairebé com el meu nom. També tenc les hores i els minuts en què passa el temps. Les meves cames són de plàstic fort. Em considero un rellotge bastant resistent. Als peus tenc com un buit amb una ungla que s´enganxa a un dit de la meva mà. Al voltant del meu cap, hi ha un cèrcol que em tapa els meus budells i altres coses. El disc indica el meu estat. Com més palets tengui, més minuts i més content estaré. Això passa perquè cada vegada que comença una hora, és cada moment en el que estic treballant i, cada minut en el qual resta la meva feina. Treball com a secretari.

Cada dia, a les 8am he d´avisar en Charles que és hora d´aixecar-se per anar a l´escola. Sempre que té un dubte li ajudo. Moltes vegades em demana que l´avisi quan té una tasca.

Amb els meus germans, vam ser traslladats pel món. Al nostre grup ens va tocar anar a Mallorca. Ens van portar a un lloc molt bonic i luxós, una rellotgeria, on donaven un paper amb els nombres i ens recollien per anar-nos amb ells, això  havien dit. Només un de cada color era a fora. Cada nit, a l´hora d´anar-se´n, tornava al magatzem amb nosaltres. Ens explicaven que els altres que s´havien anat i no havien tornat, se´ls varen endur a treballar. Unes persones havien donat un paper amb uns nombres, i la dona que era a la botiga tornava amb un de nosaltres i els mortals s´ho portaven en una bossa de plàstic. Ens van dir que se´ls portaven per començar a fer feina. Tots estàvem molt sorpresos, ja que tot el dia estàvem dormint.

Quan ens va tocar, estava molt emocionat. Em vaig despertar i, en aquest moment, és quan vaig conèixer el meu propietari Charles. Sí, al principi vaig trobar molt fàcil el treball, però a mesura que avançava, es feia més difícil i complicat. Els meus companys Casio 355 i Calypso 456 em van dir que era normal, que ja m’aconstumaria. Tenia raó, després d´una setmana, ja li havia agafat el truc i ja ho dominava.

Després de sis anys més, Charles ja era un súper adolescent. Però justament un dia, a la nit, tots ens vam anar a descansar. A l´hora d’aixecar-nos, Calypso 456 no es va despertar. Havia mort.

Molt tristament, Casio 355 em va explicar que tots els rellotges arriben a una etapa en què ja són vells i s´han d´anar, inclòs ella i jo. Em va explicar algunes coses més sobre el final. Amb ànims em va dir que no passava res, que a ells encara li quedava temps. Calypso 456 ja portava molt de temps: quinze anys.

Després de tres anys, li va arribar el moment a Casio 355. Abans de morir em va informar que era una tradició en aquesta família, que l’últim de cada etapa havia d´explicar, als següents, el procediment.

  • Per això, us ho estic explicant, Calypso 2598 I Casio 3887.

M´ha agradat que els senyors anassin a comprar-los junts, com a regal del 20è aniversari. També em sorprèn que els hagi comprat gent la mateixa familia; suposo que li devem agradar.

La veritat és que ara som una raça molt utilitzada pels humans. Què més… no us espanteu quan arribi el meu moment. És una etapa de la vida de la què no pots fugir i, a més, necessito un descans ben gran!

Noa Chu 2n ESO