L´ARBRE VIOLETA

La nena va tancar el llibre i, llavors, va succeir. Del no-res va començar a brollar un arbre violeta que va deixar de créixer quan va ser igual d´alt que la nena i li parlà.

L´arbre li va dir que demanés un desig i la nena, que encara es trobava banyada d´innocència i credulitat, va pregar per un dia de tornada a aquella platja al costat dels seus pares, abans de l´ensorrament. L´arbre va resultar ser una fada capaç de cumplir qualsevol desig; i la nena va veure realitzats els seus somnis.

Llavors la fada li va regalar un mirall i li va dir que, quan es miràs al mirall, digués el que volia. Li va demanar per anar, durant un dia, a la seva ciutat, a la seva platja perquè el seu cas no era un cas d´orfandat ja que ella sabia exactament el que havia perdut i per què, ja que només un nen sense pares és l´únic que sap el que no té i altres sí.

Al cap de dues setmanes, va narrar amb luxe de detalls el que havia passat a les seves amigues perquè necessitava contar-li a qualcú. Però en un moment concret es va aturar; sabia el que dirien o fins i tot pensarien, així que va suprimir la darrera part de la història.

Els va parlar de l´arbre i va dir que li havia semblat una mica estrany i va intentar esbrinar si alguna d´elles l´havia vist abans. No, ningú havia vist mai un arbre violeta, i com a la nena li apassionaven les històries i sabia explicar-les amb tota mena de detalls, les seves amigues no varen dir res i es van quedar observant-la amb sorpresa.

No va poder explicar-los la veritat perquè en el fons, sabia que no l´entendrien, així que després de passar la tarda amb elles va tornar a casa, observant cada racó del cel i desitjant que una altra vegada el meravellós arbre tornés a aparèixer per donar-li aquell fantàstic mirall màgic, portador de la felicitat.

Ismael García